Aquest cap de setmana, per fi, he anat a Pineda. Ja feia gairebé un mes que no pujava; entre treballar i estudiar, ja se sap. Fins i tot començava, com passa sempre que fa molt de temps que no estem a un lloc o que no veiem a algú, a recordar només coses agradables del meu poble.
El viatge en tren ja no ajuda. Les cares esgotades i llargues són contagioses; tot plegat et porta a un estat d’apatia que comença a completar aquella memòria parcial de bons records.
Surto de l’estació i pujo pel carrer de mar cap a l’ajuntament. No fa pas massa fred, ni massa vent. Són tot just les sis de la tarda però gairebé no es veu ningú pel carrer. Qui volta ho fa amb vergonya, ràpid. El carrer és només un tràngol, un tràmit pesat. No hi ha res a veure, ni cap motiu per aturar-se enlloc. Em ve al cap la descripció que fa Josep Pla de la pensió en la que viu al seu carrer estret: un negoci que s’aguanta per inèrcia, que es porta sense ganes, apàticament. Massa sovint Pineda encaixa en aquesta descripció.
